fridas mind

Fa molts mesos que no escric aquí, al blog.
I ,a vegades ,quan pensava per que no ho feia, arribava a la conclusió de que no ho feia per que no hi veia el sentit.
Avui he rellegit el que havia escrit fins ara, i em sembla que ho he entès.
Escrivim per poder-nos rellegir.
I el més interessant es que, quan ho fàs, no t’acabes de reconeixer.
Tenim tantes cares!
Segons les situacions que estem passant, els diferents estats d’ànim que aquestes ens provoquen, el dia que fà…
som uns o uns altres.
Es fantàstic! Som transformistes una mica sense saber-ho.
Si en fossim més conscients i desenvolupéssim més aquesta facultat, ens divertiriem molt més.
I tampoc es veritat del tot que no em reconegui.
Si que m’hi veig una mica al darrera de tot plegat.
Tinc ganes de tornar a ser Frida. O potser ara tinc més ganes de ser Mercè, o Aurora.
No sé perquè no tinc mai gaires ganes de ser Pablo o Gustave. Deu ser el meu maleit realisme, o pot ser la meva maleïda resignació. O no sé ben bé què…

M’agraden molt les pedres.

M’encanta passar hores i hores en una platja de pedres,d’aquestes que tot son pedres, pedres de totes les mides i colors.

Llavors busco pedres boniques.

Però es molt difícil de trovar-ne. S’ha de “triar i remenar” que diuen les botigueres. S’han de moure les més grans perque surtin les mes petites que hi ha a sota.

A vegades n’entreveus alguna que et sembla bonica, i quan la treus resulta que no és perfecte. No es prou llisa, o està trencada, o simplement no és la que vols.

Però buscant amb paciencia se’n troven.

N’hi ha de molt boniques!

Grans, petites i mitjanes. Rodones,planes, amb forma d’ou ( aquestes son precioses! ), de colors.

Colors suaus, delicats.  

Ja ho sé que és un tant per cent molt petit el de les que finalment donem per bones, però sempre és així.

Està fet expressament, perque si trovessim una platja de pedres en la que totes fossin boniques no podriem jugar a buscar-les. I no estariem tan contents quan en trovem alguna de bona.

Es així.

I, ara rellegint, veig que si canvio platja per món, i pedres per persones, també funciona.

Però no m’agraden les metàfores.

Som realment iguals que les pedres ?

Tinc un secret.

Però es un secret tan secret que fins fà molt poc no el sabìa ni jo mateixa.

Es gaire bé un secret de família, d’aquells que algú sap però que no explica mai.

Pot no explicar-lo per vergonya, per por, ves a saber..

Crec que en aquest cas, aquest “algú” no ho ha explicat perque sabia que tenia un tresor.

I els tresors rarament es volen compartir.

Jo sí.

Quan vaig escriure la meva biografia vaig mentir. Involuntariament. Ja he dit que no ho sabia!

Deia que vaig neixer a Marsala da Italia. I n’estava orgullosa.

M’agradava sobretot el seu mar. També el seu paissatge i ,es clar!, els seus vins. No gaire que fós en una illa.

Això importa poc, jo era un trosset tot allò.

Però ara vé el meu secret!

No soc de Marsala.

Soc de Maremma!

I m’agrada molt, molt més. No és una illa. Molt millor!

El mar encara és més bonic. i també  la terra. I els vins!

Es absolutament apropiat per mí. Ara ja és més d’un trosset la meva pertanyença allà.

Fins i tot diria que potser més de la meitat…

Algún dia hi pertanydré sencera?…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Avui també sòc Cocó. Cocó Chanel.

Perquè com Frida i tantes i tants d’altres, treballava des de el llit.

Quina sofisticació!, quina sofisticació si no fós…Ah!si no fós pel si no fós!

Però com sempre, en general a la vida, sort en tenim del maquillatge.

Sort en tenen les dones guapes, per ser més guapes.

Sort en tenen els homes, que han decidit que no el necessiten.

Sort en tenim tots, que el fem servir per arreglar situacions, relacions, i fins i tot sentiments.

La crua realitat, sense maquillatge, moltes vegades és realment massa crua.

Frida i Cocó en sabien de maquillar, de maquillar-se les debilitats, les malalties.

La vida.

Frida de colors.

Cocó en blanc i negre.

Totes dues potents i esplèndides.

Sort del maquillatge…

 

 

 

 

 

 

 

Hi ha persones que realment es passen la vida mirant-se al mirall per veure’s lletges.

Es miren i remiren buscant indicis de la seva lletjor.

Per què ho fan ?, és un misteri.

Pot ser és perque, de fet, se saben o se senten guapes. Però , la maleida inseguretat els fà una mala passada i  llavors dubten i dubten..

Crec que això els passa a les persones excessivament rigoroses i rígides,donç pensen: com puc ser bell si tinc el nas llarg?, ( per exemple ).

Però és extrany, perqué moltes d’aquestes persones saben veure la bellesa en persones, en llocs i situacions diverses.

I tenen una mirada ampla sobre les coses.

Però no sobre d’ells mateixos.

Es molt difícil mirar-se un mateix amb generositat !

Una vegada hi havia una nena, gaire bé una noia, que era d’aquestes, que es mirava i no s’agradava especialment.

Això sí, es mirava i es mirava. Suposo que per dilucidar el dilema, sóc lletja?, sóc guapa? ( per als joves no hi ha termes mitjos , ja se sap ).

Es mirava però no es veia .

I un dia un amic, li va preguntar, com un joc, si sabia de quin color tenia els ulls.

Ella, que tant s’havia mirat, li va dir que no ho sabia ( i no ho sabia de debò! ).

Llavors l’amic, que sí sabia que era guapa, li va dir: els tens de color MEL.

Aquell dia va aclarir, lleugerament, part del seu dubte.

Lleugerament..

 

 

Hi va haver un home que,  fà milers d’anys, va neixer en un castell de la costa.. irlandesa?.

Cada dia quan es llevaba mirava, i el primer que veia era el Mar.

Un Mar imponent, feroç.

Li agradava, a la vegada que l’angoixava una mica, la força que tenia quan picava contra la costa, el rugit que se’n desprenia, l’escuma blanca que pujava i pujava..

Es passava tot el dia contemplant-lo perque el fascinava

Però era un blau molt fosc i trist.

Tan acostumat estava a mirar-se’l que la seva mirada només era blava.

Estava trist, aquell paissatge era depriment! el mar que feia por…, i els prats d’aquella terra tan grisos!

I llavors se li van escapar unes llàgrimes que, es clar, eren blaves.

Van caure al terra i van correr com un riu.

Tot va quedar blau.

I ell va quedar aclaparat!

Ara tot es confonia, el Mar i  la Terra.

No podia ser, es tornaria boig, era com un peix fora de l’aigua i s’ofegava!

Però una vegada més.. la sort.

Va sortir el Sol, fort, lluminós, groc.

Ell se’l va mirar amb tantes ganes que la seva mirada, per uns moments, va ser groga i càlida.

La va passar amb suavitat per damunt d’aquella terra, d’aquells prats que ara l’angoixaven.

I, oh meravella!, ara eren Verds!

( sí, devia ser Irlanda, o Galícia, o el Pais Basc, o vés a saber..)

 

 

 

 

No, no es tracta de si ho veig  tot negre , no.

Es tracta del color negre.

Qui va començar a pintar en color negre va ser un que va pintar el que veia però també el que sentia.

I no solament el que ell veia i sentia, sino el que veien i sentien els altres. 

Es a dir, les vivències i els sentiments dels humans en general.

I totes aquestes  pinzellades varen ser tant encertades que les varem “consagrar” amb les seves imatges i expressions escrites corresponents.

Per exemple, algunes de les que representen la part “negra” de la vida,

veure-ho tot negre,

tenir pensaments negres,

un gat negre,

negre com la gola d’un llop,

negre nit,

núvols negres,

màgia negra,

humor negre,

passar-ho negre….

I unes altres, que ens suggereix imatges plenes de bellesa,

negre com el banús,

negre com l’atzabeja,

occi ciorna,

smokings negres,

perles negres…

I quan posem el negre junt amb el blanc, llavors aconseguim combinacions magnífiques,

per exemple fotografia en blanc i negre,

cinema en blanc i negre,

un tauler d’escacs,

fitxes de Dòmino,

un teclat de piano…

i potser el més bonic de tot,

“negre sobre blanc”,  l’escriptura.

 

 

 

Estic dalt de la meva torre de marfil.

Es cert, éstic en una torre alta, alta.. en la que, a vegades, m’aíllo de tot el que passa més avall.

És difícil aconseguir-ho. Però hi ha dies en que no costa gens. Són dies en que no ets capaç de mirar cap enfora.

Són dies en que no veus res ni ningú,que per més que vulguis, l’únic que pots mirar és cap endins.

I qui diu mirar diu sentir.

Avui no sento rès. No vull sentir rès.

Explicat així, es podria pensar que del que parlem és d’un atac d’egocentrisme i autocontemplació.

Rès més lluny d’això.

Parlem de dies en qué el cabreig és tan gran (el cabreig amb un mateix, vull dir) que no queda més remei que cabrejar-se profundament amb tot i amb tot-hom.

Però sabem que no estem apuntant bé, que ni tan t sols això ens alleuja, que potser fins i tot ens incomoda més del que ja ho estem.

I llavors sabem que sí, que la solució és no mirar, no sentir, no veure.

Això pot ser sí que ens alleuja, però hi ha un problema i és que no ens deixen.

Sobretot aquells a quí importem una mica, aquests són els que no ens deixen.

Pot ser tenen por de que no tornem del nostre aïllament. O que no en tornem sencers. De que en aquest viatge cap a la soletat perdem alguna cosa de substancial.

Per exemple l’alegria?

Tenen raó, l’alegria realment perilla en aquestes situacions.

Però haurien d’estar tranquils, perque, generalment, els viatges són d’anar i tornar.

“Aquests a quí importem una mica” som nosaltres mateixos, oi?

I la por sóm nosaltres qui la tenim, es clar.

 

 

 

 

Avui tinc 100 anys!

una vegada vaig neixer el 06-07-1907.

Però sempre vaig dir que m’hagués agradat més neixer el 1910.

Va ser l’any de la Revolució mexicana. I llavors va començar l’época moderna per a Mèxic.

A mí m’és igual que sigui Mèxic o qualsevol altre lloc.

M’agraden les Revolucions .

I, sobretot, les persones que són capaces de revolucionar-se, i de canviar coses, i costums, i idees..

Cal fer-ho.

Per tant, es poden tenir 100 anys i no ser vell ( que no vol dir ser jove ).

M’agrada l’edat que tinc ara , i la que he tingut, i la que tindré.

De fet, sempre tinc la mateixa.

És un privil-legi,oi?

 

Els colors, els bàsics, són pocs, per mí només n’hi ha quatre. Blanc, vermell,blau i groc. I el negre, també. Per tant 5.

Pertant per als primers pintors del món, aquells que van començar a posar color després de la gran explossió, quan el món era gris, va ser relativament senzill.

Bé, està clar que sí que hi ha un misteri, d’on surten aquests  primers colors?

Crec que no hi tant de misteri ( tot i que m’agraden molt els misteris, aquí no n’hi ha ).

Varen neixer alguns homes que tenien aquests colors dins seu, dins dels seus ulls. I quan passaven la mirada per damunt de les coses, i depenent dels sentiments i emocions que cada cosa els inspirava, hi deixaven el color que més els agradava.

Per exemple hi va haver un d’aquests pioners que va quedar impressionat pel mar.

Aquella massa immensa d’aigua.

A vegades quieta com un mirall, a vegades remoguda i sorollosa, a vegades terrible i perillosa.

I dels seus ulls va sortir una mirada ampla i profonda. I tot el que va abastar es va tornar de color blau,

N’hi va haver un altre que va notar l’escalfor del sol.

Però com que era d’un blanc que no era blanc, que era llum, no el podia mirar.

LLavors, de resquitllada, com va poder , sel va mirar i el va pintar de blanc.

Encara era massa potent, encara no se’l podia mirar apenes.

I ho va tornar a intentar amb el groc.

Gaire bé ho va aconsseguir, però no del tot. llavors se li va acudir posar-hi unes quantes mirades vermelles.

Ara sí. Li va quedar un Sol preciós, tant bonic, que des d’aleshores ningú ha tingut la necessitat de modificar-lo.

Però al mirar el Sol, un altre va veure el Cel, i va pensar que contrastaven massa. I el va pintar de blau. Però per més mirades que hi passes li quedava blau clar, perque la llum del Sol li aclaria moltíssim el blau que ell volia.

LLavors va passar una cosa curiosa, el Sol s’anava amagant i el blau s’anava enfosquint. Aquell era el blau que ell havia posat. D’aqui va sortir el Blau Cel i el Blau Nit.

I van passar moltes més coses..